danili

Un moment de somni danili Hi ha crónica d'aquella marató? al llistat no hi surt Donosti 2005, devia ser apoteósica!

Va ser molt bo, sí!

estanis13,
La crònica es va penjar al 10de1000 i no la vaig guardar. Era la primera i no era res de l'altre món.

Va ser molt bo, sí!

estanis13,
La crònica es va penjar al 10de1000 i no la vaig guardar. Era la primera i no era res de l'altre món.

A lo millor si et poses en contacte amb en JoanCarles Sanjurjo, pot ser que encara tingui tot lo de 10de1000 guardat

Merci. Vull dir que quan el 10de1000 plegava vaig fer còpies de diverses pàgines i fils i aquesta crònica no la vaig voler guardar. És curiós que ho fes. El que em va costar més va ser llençar les Saucony Fastwich amb les que vaig córrer. Guardant-les em semblava que m'ancorava al passat. Tot ple de contradiccions perquè encara guardo, això sí, els pantalons, la samarreta i un munt de records. 

Testimonis

Un dia qualsevol et parlaré
de mi i de la carena que amaga
les darreres espurnes
d’un sol embogit
que vol tornar a néixer
per tu i per mi.

Voldria dir de la meva vida.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Foto: Owen Humphreys-PA Wire. twitter.com/owenhumphreys1

Versos molt bonics  :yes:

Merci! Tot seguit la propina!

La marinada

El sol vigorós bufa
les veles que esquincen
el camí de l’aigua.

Des de les baranes,
els colzes tocant,
hi  vessem, 
en les espurnes 
de sal felices,
desig i nostàlgia
a parts iguals.

No hem malbaratat
si la marinada
salpa amb olor
d’esperança.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Foto: www.viurecatalunya.com/images/santcarles...r-juanito-platja.jpg

:love: :love: :love: :love: :love: :love: :love: :love:
:great:Gracis company

Merci! Saluda'm si ens creuem a l'assemblea o al sopar que ara no hi caic.

Diumenge vaig rebre una trucada d'una dona casada que m'enllaça a un poema de padrí que vaig fer-li pel seu casament fa més de cinc anys. Recordo que el vaig treure mentre conduïa des de Vilafranca a Barcelona. Un cop a casa ja el tenia fet i tot va ser redactar-lo. Mai no l'havia publicat i crec que ara és bon moment.

Ets sang,
ets sang
sang meva des que em vas bescanviar
pètals de vida efímera per records
eterns.

I digues-me doncs
que no t'enyori des de
la meva allunyada Laietània.

I digues-m'ho doncs
però jo t'he de mester a prop,

per no oblidar el crit del poble
que ha de fer l'aleta desitjada
que veuràs amb els ulls humitejats,

per no deixar d'amuntegar somnis
i apadrinis els meus fills
per gaudir de l'escalfor de les seves mans,

per no defallir i grimpar el cim més feréstec,
des de dalt llençar-s'hi, capbussar-se a la mar
arrissada tot jugant amb els dofins.

Potser tenim la sang massa viva
i el laberint fa pujada,
però un dia vaig sortir al ras,
el cel rocallós i
rellotge de sorra a la butxaca
i vaig conèixer la fortuna
l'arbre florit que sadollà
els meus deliris d'ànima.

Vet aquí, quin camí més clar.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Foto: Jenny (Moondance Photography) moondancephotography.org

A la nit d'ahir vaig veure 'To Kyma. Rescat al mar Egeu' gràcies a un enllaç de Joan3. N'estava al cas de la situació però no del tot de l'acció d'aquests socorristes altruistes que dipositen vides a terra ferma. Malgrat tot, no he pogut deixar de pensar en tots aquells desplaçats que no ho van assolir. També ha repicat el poema ‘La mar que em va veure morir’ de Petrus Čapek que precisament rellegia ahir i que conté aquests dos colpidors versos: ‘La mar és l'única excusa de la mort / Ningú no naufraga mai en un somni.’


Lesbos

La falsa ingravidesa dissoldrà
la darrera glopada d'aire en el verí.
Us diré de la meva darrera mirada:
un cel blau d'una terra
indiferent mai no trepitjada
i una mar acolorida
de plàstics de crits salats.

La tomba es silencia en la foscor.
Resteu tranquils, el fons em mostra
un buit inabastable plens de missatges
i és aquí on s’aprèn la veritable llei de la mar.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Foto: Petros Giannakouris/Associated Press

Eres el padrí de la núvia o el vas fer per encàrrec? Venint de Vilafranca amb  als castells 

Els de Lesbos són tràgics i colpidors  :'(

Que segueixi la vena creativa! 

Què encàrrec?! El vaig recitar de memòria amb audiència i tot!  :party:

Què encàrrec?! El vaig recitar de memòria amb audiència i tot!  :party:

Danili, moltes gràcies per compartir poemes i vivències. És genial.

Gràcies! Sé que a València tinc un bon lector!

Ja estan edificant a la parcel·la de Mallorca amb Dos de Maig. Ahir hi passava i vaig veure com l’estructura ja s’aixecava uns quants pisos. Fins fa poc hi havia un solar i abans l’Hospital del Nen Déu. Se’m farà estrany veure ara un edifici d'habitatges on durant dècades hi identificava el lloc en el qual hi vaig néixer. Sempre deia que el carrer Mallorca marcava la meva vida: hi vaig néixer, hi vaig viure durant molts anys i hi vaig estudiar fins que vaig anar a la universitat. El solar, que va veure el món l’octubre de 2012 després de l’enderrocament de l’hospital anunciat des de 2008, va permetre veure l’espai nu. En algun punt d’aquell volum aeri hi vaig néixer, desconec on eren els quiròfans, potser a la planta 1. Durant aquests tres anys vaig estar temptat de saltar la tanca i passejar-hi. Pensava que si en aquell moment queia mort allà mateix el meu trànsit per la vida hauria estat mínim. El fet és que mai no vaig saltar ni tampoc no vaig morir. Potser em compri un d’aquests pisets. El del primer pis. No tindré bones vistes però si d’aquí a força anys moro al llit es tancarà, de manera plàcida, el cercle de la vida i la mort.

Aquesta vegada has optat per la prosa amb tarannà poètic.  :smile:
Deixa estar d'anar-te a viure al c/Mallorca que és molt sorollós. Millor el carrer del pintor on vius ara  :wink2:

Terra roja

De perdre de vista un insecte
que grata una terra ben sanguínia
i enfonsar les mans tel·lúriques
per prémer el ressort cobejat
que arrencarà el secret de la vida.

D’ensorrar el rostre en l’humus
i veure ulls de múltiples formes
i colors que desconec si recordo
quan se’m van anunciar i si
van ser atzarosament substituïts.

De confondre noms i mans,
carícies a contrapèl cicatritzades,
riures cacofònics, cançons de verí
i salives ja desinfectades
del dol de dos anys d’un botxí.

De percebre que la terra ho sap tot,
d’ella procedim i hi anirem,
i que allí dissolts habiten insectes
sadollats d’escorrialles de records
que aixecaran potser el vol de nou.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Foto: Red soil - Prince Edward Island Canada de Sten-Åke Stenberg / www.flickr.com/photos/stenaake/6286315541