danili

Un entreteniment del taller que faig. Espero que agradi.

---

La darrera papallona

Aquell matí la Núria havia decidit fer la compra de dissabte tota sola. Li havia promès, a canvi, que faria una mica de neteja en el garatge. Feia només cinc anys que vivíem en aquella casa i havíem acumulat tants trastos que ja costava entrar el cotxe. Tenia unes dues hores per endegar-ho. En Pere havia tret el nas. Ja hi comptava que vindria i que tafanejaria una mica. Ens coneixíem de sempre i de petits havíem jugat pels carrers d’aquell mateix barri. Malgrat que no érem germans s’havia creat entre nosaltres una connexió estreta potser derivada dels embarassos simultanis de les nostres respectives mares.

—No fotis que encara guardes coses de quan eres petit —va dir en Pere mentre airejava un caçapapallones.

—Sí. Sempre m’ha costat llançar les coses.

—I avui la teva dona ja ha dit prou, oi? —va preguntar fent burla.

—Més o menys! —reconeixia enrojolat.

Jo seguia remenant i mirava de decidir de què podia desfer-me. La Núria trigaria encara però jo sempre he estat molt cagadubtes. Avaluava sobretot les coses grans. Vaig sentir un encenedor.

—Escolta Miquel... —va dir en Pere, que encenia una cigarreta—. I sí sortim una miqueta com quan érem uns marrecs? He trobat un altre caçapapallones. Fa un dia esplèndid!

—Però què dius? Si encara no hem fet res!

—Recordes que fa anys en caçàvem?

—Sí, i sempre n’agafava més que tu —vaig recordar cofoi sense la intenció de desafiar-lo.

—Avui no em guanyaries —va dir resseguint amb la mirada una anella de fum—. Amb aquesta panxa que tens!

En Pere sabia atacar. Quan érem adolescents tots dos teníem constitucions fortes, però des què m’havia casat havia perdut la forma. Ell, en canvi, solter i amb una feina de bons horaris que li permetia anar al gimnàs, s’havia mantingut. La meva resposta no va trigar.

—On vulguis i quan vulguis fumador!

Al davant hi havia un solar sense edificar. Feia anys que la brolla hi creixia i era fàcil trobar-hi animalons. En pocs segons ja estàvem abstrets en la cacera d’una sola papallona. El primer en capturar-ne una, guanyaria.

Caçar papallones requereix d’habilitat i paciència. De res serveix abraonar-se contra elles i teixir teranyines a l’aire. En Pere i jo coneixíem la tècnica correcta des de petits, i no l’havíem oblidada: visualitzar la papallona a l’aire i esperar que es posi sobre una flor o una tija. Després d’una revolada passar el caçapapallones en horitzontal per tal d’evitar que l’insecte pugui escapar-se. Tots dos vam visualitzar una mateixa pressa que volava a uns metres. Ja no érem com germans sinó enemics. En Pere, més àgil, va arribar abans que jo però va fallar el cop.

—Maleïda! Et tenia!

Jo vaig riure per sota el nas. Era un joc però ens ho havíem pres molt seriosament. Des de petits que sempre havíem lluitat per la pilota, per qui feia rebotar més cops una pedra sobre l’aigua i, per descomptat, per qui caçava més animals.

—Com és possible? —vaig cridar quan se’m va escapar a mi mentre deixava caure el caçapapallones de desesperació.

L’escena es va repetir un i altre cop. La papallona, talment com si pogués predir els nostres moviments, evitava les nostres envestides amb una elegància que ens superava. L’afany de ser guanyadors ens impedia concentrar-nos i provocava un joc cruel en el qual nosaltres érem els caçats.

La papallona es va posar sobre una flor que es trobava a una alçada ideal. Vam mantenir el silenci i ens vam apropar. Per un moment ja no semblàvem víctimes d’un sortilegi que ens ofuscava i treballàvem plegats com un equip. La tècnica semblava l’adequada i la captura havia de ser imminent. Quan érem a només tres metres i ja procedíem a fer el cop definitiu, va aparèixer del no-res un ocell negre que d’una fuetada va capturar la papallona. Recordo amb precisió la imatge: l’ocell directe i seré, coneixedor de la tècnica i sobresortint del seu bec la papallona capturada que movia encara les ales. En un segon l’ocell va emprendre el vol i tots dos van desaparèixer de la nostra vista.

Aleshores li vaig dir al Pere:

—I si ho deixem? La Núria deu estar a punt d’arribar.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: ‘Catching Butterflies’ de Mary Fedden (2007).

M'enterro en tu

Has tornat a transformar les paraules
en records de sucre i sal.
Dels teus sabors aprenc que el dolor no es tria
i que hi ha homes que de la incertesa
fan una queixa inútil quan recorden
que els queden menys anys dels ja viscuts.

—M’estimes? —No ho sé.
—M’estimes? —Potser.
—M’estimes? —Crec que no.

M’enterro en tu en vida.
A la taula: el pa partit amb les mans
i les espines retirades de peix.
Res més, excepte dues espelmes enceses
que s’extingeixen en la teva vaga de fam de mi.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Andie MacDowell en un fotograma de ‘Sex, Lies, and Videotape’(1989) d’Steven Soderbergh.

1714

Diuen que el baluard fa temps
que es va enderrocar
i que els edificis tapen el record.
Crec escoltar els crits de la mainada
que amb les seves ànimes lleugeres
juguen i corren sense treva pel fossar.

Qui pesa és l'església.
Inamovible dins de muralles, les seves columnes
van arrelar-se als nostres ossos, la nostra fe
i ens tornà de l'exili.

Si toques les seves parets sabràs de què et parlo.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Il·lustració destinada a la mostra permanent del Museu de Sant Boi, 'Rafael Casanova i el seu temps'. Enric Passolas / Mar H. Pongiluppi (2011). enricpassolas.blogspot.com.es/2011/03/11091714.html

Segueix creant danili 

Merci per llegir!


Gintònics

Les nits al bar eren avorrides. La Dàlia no recordava que mai hi entrés ningú a partir de les dotze, i era sobre aquella hora que habitualment començava a recollir. Ho feia amb calma, reservant forces per més endavant, quan hauria de fer fora els dos o tres borratxos habituals. Ho havia aprés a fer de manera expeditiva i només un cop es va haver d’enfrontar. Tenia sort, doncs, que la seva clientela cercava més aviat l’oblit que no pas la baralla. Encara mancaven unes bones dues hores per tancar i mentre eixugava uns gots va fer una ullada ràpida al local.

Entaulat en un racó hi havia un que es deia Mateu. En sabia el nom perquè li ho recordava a totes hores. Sempre estava sol i xerrava de l’espai i les paradoxes dels viatges en el temps. Repetia el mateix argument nit rere nit. A primera hora ho feia en veu alta per tal de cridar l’atenció, i cap al tard, a mesura que l’alcohol li estovava el cervell i l’ànima, balbucejant. La Dàlia es sabia de memòria el discurs però no acabava d’entendre’l, sigui perquè l’home inventava conceptes només coneguts per ell com perquè ella desconeixia la matèria. Va seguir la mirada i es va fixar en una dona que s’estava tota sola a una taula que era al costat de la porta dels serveis. Li havia servit tres gintònics i tornava a tenir el got buit. Es va atansar per retirar-l’hi.

—Voldrà alguna cosa més?

—El meu marit m’ha deixat per una de més jove. Segur que ara se l’està tirant —va respondre la noia mentre amb un dit feia cercles a la boca del got.

La Dàlia sabia tractar els clients que no responien i només volien ser escoltats.

—Potser sí, potser no. Hi poso alguna cosa més?

—Un altre gintònic, què carall vols que em prengui —va dir amb la veu fatigada.

Li va servir el quart gintònic. Quan tot just havia deixat el got a la taula, la dona va agafar-li l’avantbraç i, sense deixar-lo anar, va començar a explicar-li les seves misèries.

—Deu anys de casats... T’ho havia dit? —va preguntar-li arrossegant la veu sense esperar de fet cap resposta—. M’ho ha deixat anar amb aquell somriure miserable de llepaculs.

Parlava sense aixecar la mirada. En aquests casos la Dàlia sabia que el millor era deixar fer, com a mínim una estona, fins a que, potser, el client es cansés. Quedaven molt pocs clients i no hi havia gran cosa més a fer. La Dàlia va aprofitar per fixar-se en la dona. Des que havia entrat no s’havia tret la gavardina. Estava desbotonada i permetia veure un vestit llis elegant que potser era de marca. No anava maquillada però el cabell ben recollit i unes arracades boniques li donaven un aspecte cuidat. Aquella dona enfonsada no sortia de casa de qualsevol manera i volia mantenir, fins a cert punt, la dignitat. No devia de ser del barri. Aquell local rarament era freqüentat per dones i mai eren d’aquest estil.

—Diu que l’ha coneguda fa poc. Ni tan sols ha dubtat. Penso escurar-li la butxaca a aquest calçasses —li ho deia amb el cap cot i amb la mà encara agafada al seu braç—. El mataria de fet.

Va dir les darreres paraules amb serenor com si la verbalització de la ràbia superés la capacitat de la seva llengua espessa. Semblava que el monòleg anava per llarg i la Dàlia no va saber com actuar. Dels homes se’n desempallegava, si calia, de manera brusca però mai no s’havia trobat en una situació així amb una dona.

—Dona, segur que amb el temps ho veuràs diferent. Ets jove, atractiva... —va dir sense saber del tot si allò era el més adequat.

La client va aixecar el cap per primer cop i els seus ulls verds humits es van trobar amb els de la Dàlia. Va somriure i aleshores, mentre li acariciava l’avantbraç i seguidament la mà, va pronunciar unes paraules tan suggeridores com inesperades:

—A quina hora plegues bufona?

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1604277329032

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: ‘Washington, D.C. Girl sitting alone in the Sea Grill, a bar and restaurant waiting for a pickup’ d’Esther Bubley (1943). Library of Congress, Farm Security Administration-Office of War Information collection.

Els altres sentits

T’esperes enmig de la foscor. La teva mà tempteja el moble del rebedor i cerca les claus que, des de fa set mesos, sempre deixes allà. Segueixes tenint el costum de passar el dit índex per l’anella que agrupa el joc i tot seguit, amb un gir de canell, volteges les claus i les captures amb el palmell de la mà. En un moment, les tens totes dins el teu puny tancat. Abans ho feies sensel mirar i ara també. Res no ha canviat des de l’accident.

Sents com l’Eva ja ha sortit de l’habitació. Saps que s’atansa perquè amb els mesos has potenciat, els que tu mateix abans anomenaves, els altres sentits. Primer escoltes amb precisió les passes i després, quan s’apropa per fer-te un petó a la galta i dir-te: «Anem?», sents l’olor creixent del seu nou perfum. Si pensaves que les olors s’oblidaven, anaves errat. És la mateixa fragància que, d’una batzegada, associes a la Mireia, la teva anterior xicota. Et sents confós però no dius res i somrius. Imagines que ella també ho fa. En certa manera, ja no saps si bescanvieu els somriures i si ets tu només qui els hi regala.

Tanques la porta i agafeu l’ascensor. Et dóna la mà i l’espai petit de la cabina s’impregna de l’olor. Si no fos pel brunzit del motor podries pensar que aquella mà és la de la Mireia. Recordes ara amb més força els petons, el desfici que et provocava l’olor del seu coll i sobretot la darrera conversa abans que et deixés. Ja no saps on para, però la visió de la platja de Begur i aquell racó fosc que vau buscar encara et persegueix. Sense gran esforç encara notes el regust de sal que vas capturar quan li vas llepar els pits aquella primera nit. En un espai de només quatre pisos descobreixes que la teva vista es va apagar cap endins fa tres anys, que el cor encara batega i que simplement et vas resignar. Vols que l’extensió de la mà que ara t’agafa et dugui al gust marí i a la primera olor, però ets covard i saps que essent cec et costarà trobar algú com l’Eva. I calles.

Arribeu al replà i sortiu de l’ascensor. L’Eva tanca la porta i et torna a agafar de la mà. Feu quatre passes i ella s’atura. Li preguntes què passa i si la llum ha marxat de sobte. No, no ha oblidat res i la llum tampoc no ha marxat per a ella. S’ha aturat perquè ha sentit una olor penetrant. Et diu que un altre cop algun veí s’ha pixat al replà. Estaves capficat i ara sí, te n’adones tu també. L’Eva n’està tipa i ho saps. N’heu parlat diversos cops i t’has trobat impotent. Ella desitja canviar de finca, de carrer, de barri, de districte, de vida. Es va instal·lar a casa teva fa dos anys. Havia estat embolicat amb un fatxenda i tu vas aparèixer en el moment oportú. El canvi de Sarrià al Raval era important però s’hi va adaptar. Després, van venir l’accident i els pixats. L’Eva segueix en silenci i deu arrufar el nas. N’estàs segur. Encara no ha dit res més i els segons pesen. La fortor de l’olor la trasbalsa fins molt endins. El pixat s’assecarà i no el fregarà ningú fins que la dona de fer feines vingui com cada dijous. L’Eva finalment se n’adona que aquell no és el seu lloc i que tot fa pudor. No està enamorada de tu i s’hi està per compassió, però és covard i no vol fer mal. I calla.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1605027408885

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Doug Jones en un fotograma de ‘El laberinto del fauno’ de Guillermo del Toro (2006).

No deixis d'escriure, i no deixis de compartir-ho en aquest fórum....pensa que n'hi ha que te seguim i que no volem interrompre el fil!!!!

No és el fil d'Ariadna! Els nusos i els trencaments són benvinguts!

La gran guerra

Els homes saben que han de morir, però esperen fer-ho envellits. Aquesta era la conclusió que, de manera recurrent, es repetia Didier Mortier, soldat francès de vint-i-dos anys i atrinxerat a Verdun. Pensar permetia, si més no, que el seny pogués marxar per un moment d’aquell lloc que semblava designat per ser una tomba en vida. No era pas l’únic que tenia la sensació que tot el batalló moriria en aquella guerra. En donaven fe els cadàvers que, aquí i allà, es podien veure i que en podrir-se passarien a ser fruit de la terra.

Mortier no es diferenciava gaire de la resta de soldats: estava assedegat, anava mal afaitat i feia pudor. Si en algun moment es treia la roba, ho feia per buscar polls i poder esclafar-los amb les ungles. Les rates eren els altres animals que es podien veure a totes hores. Feia temps que ja voltaven despreocupades mentre buscaven menjar i calor. La vida a les trinxeres era dura. Després de la pluja el terra es negava d’aigua infecta i les botes eternament enfangades deixaven insensibles els peus. Per prevenir-ho, Mortier es canviava els mitjons regularment. Ho feia amb delicadesa i sense presses. Així, evitava el dolor dels peus entumits i entretenia l’avorriment que s’alimentava del munt d’hores en què no passava res.

En aquestes condicions no era estrany que, per pura evasió, Mortier i la resta de soldats pensessin freqüentment en el tabac i la xocolata. Ho feien més que en les dones perquè a les trinxeres el que comptava eren els béns tangibles i d’aquests, els més desitjats eren les cigarretes i les preses de xocolata. De cigarretes se’n veien a les racions diàries o quan els nous soldats s’integraven a la línia. La xocolata, en canvi, era molt més escassa. Es deia, fins i tot, que els alemanys mai no en tenien, però Mortier sospitava que aquell rumor es feia córrer per aixecar la moral.

—Mortier, et queda xocolata? —va preguntar-li Fontaine, un company de trinxera que havia arribat feia dues setmanes.

—M’ho vas preguntar ahir. Fa quatre dies que no en tinc. Aquesta nit podrem buscar-ne en les butxaques dels morts, a la incursió —va afegir Mortier amb tota normalitat.

—Creus que en trobarem?

—No ho sé. Com a mínim fugirem per unes hores de la pudor de la trinxera i de l’avorriment.

Aquell matí, Mortier i Fontaine havien rebut l’ordre d’entrar en terra de ningú per reparar el filat espinós. Eren operacions perilloses, i l’única ocasió en que es podien produir encontres amb alemanys, fossin vius o morts. Allò més important era que els alemanys no detectessin la seva presència. Sortirien ben entrada la nit. Encara faltaven unes cinc hores i sense pensar en el perill, Mortier va descansar i Fontaine va somniar en la xocolata.

Per arribar al filat, Mortier i Fontaine devien arrossegar-se pel terra durant més d’una hora. Pel camí es van trobar diversos cadàvers de compatriotes. Gairebé tots irreconeixibles per la voracitat de les rates.

—Qui deu ser aquest? —va preguntar Fontaine referint-se a un dels pocs cossos del quals un es podia imaginar la cara.

—Potser és Gignac.

No tenien gaire temps, però Mortier va regirar amb traça dins de les butxaques per poder-ho confirmar. Fontaine se’l mirava. Ja no estava interessat a saber la identitat del mort sinó que el que desitjava era que de la mà de Mortier aparegués una xocolatina. El seu company, però, no va trobar res.

Després d’uns minuts de progrés per la foscor, Mortier i Fontaine ja podien intuir la bardissa. La van recórrer uns metres en paral·lel i van comprovar que només estava malmesa en un tram per on es podia escolar una persona. Seguien en terra de ningú, però si hi passaven ja es trobarien en zona alemanya. A pocs metres Fontaine va veure el cos d’un alemany mort.

—Un alemany. Allà. El veus? —xiuxiuejà Fontaine.

—Sí, el veig. No t’entretinguis i arreglem això ràpid.

—Espera. Està a cinc metres. Crec que puc passar i apropar-m’hi en un moment. Potser té xocolata i cigarretes.

—Fontaine! Fontaine! —va dir Mortier prement les dents per reprimir l’exclamació mentre veia que el seu company ja tenia mig cos per l’obertura.

En pocs segons Fontaine era a l’alçada del soldat alemany. Va deixar el fusell al seu costat i el va tombar de cara amunt amb dificultats. Quan ho aconseguí va buscar a les butxaques. Primer, hi va trobar una cartera que va desestimar. Després, els seus dits van percebre una textura familiar: eren dos cigars i, com si l’hagués estat esperant, en una altra butxaca va aparèixer una peça de xocolata ben embolicada. Aleshores, Fontaine es va treure el casc, s’assegué sobre ell, i distret començà a treure-li el paper que la protegia.

—Fontaine! Ets boig! Torna!

En Fontaine no responia i simplement degustava la xocolata. En un moment de delit, va deixar amb delicadesa les preses que li quedaven i va treure una capsa de llumins. N’encengué un i l’apropà a un dels cigars. Aleshores Mortier, petrificat, va poder veure amb nitidesa la cara il·luminada de Fontaine. Era un rostre d’absència, embogit per la duresa de la guerra. Els bombardejos constants, la pudor de les trinxeres i els atacs amb gas ara eren irreals. Els sabors del cigar i de la xocolata, en canvi, es retrobaven amb el fort desig de tornar amb els seus. Fontaine somreia, va fer una xuclada i va allargar el braç com si oferís a Mortier l’altre cigar, l’altre possibilitat de retorn. Va ser la darrera imatge que Mortier va veure abans que les metralladores alemanyes, alertades per la llum del tabac encès, despertessin i escombressin la zona.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1605097469281

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Pierre Blanchar en un fotograma de ‘Les croix de bois’ (1932) de Raymond Bernard.

El cas de la clau que obria molts panys

No hauria dit mai que a les deu de la nit ja estaria ficat al llit seguint un horari propi d’un home de les cavernes. A la cuina, la truita a mig fer encara emanava les herbes, diguem-ne, aromàtiques que aquell conegut ocupa em va recomanar que hi posés quan en fes una; a l’habitació, es trobaven llançats al terra de qualsevol manera sabates, mitjons, pantalons, camisa i calçotets, i sota el nòrdic, un servidor amb els pantalons del pijama bruts posats, probablement, de l’inrevés; un fet del què mirava de no pensar-hi gaire. Aquells que em coneixen saben que tinc una vida molt ordenada i que procedir així no és propi de mi, però després d’un dia dur a la feina, de trigar quaranta minuts a aparcar i que la llum hagués marxat de sobte, es va provocar una conjunció que, amb franquesa, hi convidava. Com us avançava, uns minuts abans, l’escena era ben diferent. M’hauríeu trobat escarxofat al sofà, vigilant de reüll la merescuda truita psicodèlica i veient a les notícies com dos polítics pactaven. Quan semblava, entusiasmats per l’acord de coalició, que tots dos s’anaven a fer un petó; la llum va marxar. Vaig esperar immòbil uns segons per si tornava. Com no ho feia, vaig anar a les palpentes a mirar a l’escala, allò que se t’acut primer quan se’n va la llum, i vaig comprovar que era més fosc que el passat de la meva primera xicota. Sense res millor a fer, i en aquest ordre, vaig: oblidar aquella xicota, apagar la vitro per si de cas la llum tornava, entrar a l’habitació, despullar-me, posar-me el pijama i ficar-me al llit.

Com a nen abandonat, segons el primer metge que em va atendre, entre les dues i les sis hores des del naixement, tinc el costum de dormir arraulit en una mena de posició fetal alhora que faig pipa amb el dit polze de la mà dreta. Aquella nit, encara no en sé el motiu, la mà amb el dit xop va passar de la boca a sota del coixí, i allí, de manera imprevista, va topar amb un objecte metàl·lic. Mentre jugava amb la seva forma vaig veure entre somnis que es tractava d’una clau. Em vaig desvetllar, la vaig prémer entre dos dits, un encara xop i l’altre sec, i me la vaig apropar als ulls, però allà, perdoneu l’expressió, no es veia una puta merda. Intrigat per la troballa vaig encendre per inèrcia l’interruptor de la làmpada de nit, però encara no hi havia llum. Amb l’ajut del mòbil la vaig il·luminar i la seva forma, mida i color seguien essent un misteri. Estava tan encuriosit que vaig començar a posar en ordre en el meu cap tots els panys que recordava. Hi havia el de la porta d’entrada de la finca, el de casa, el de la bústia, el de la sala de comptadors i el del cotxe. Aquí s’acabava el llistat, perquè malauradament mai no m’havia atrevit a entrar a una sex shop i adquirir aquells cadenats que complementaven la meva fantasia eròtica número dos-cents cinquanta quatre.

Va ser en aquest punt, afavorit per l’ambient empastifat de maria, que em vaig adormir de nou. El somni que vingué després el recordo prou bé. Era de nit i podia veure com un home deixava un nounat a una casa de misericòrdia per tot seguit fugir cantant ‘Venus in Furs’ de la Velvet. El nadó duia penjat al coll una clau petita i brillant. De la porta de l’edifici va sortir llavors una monja de passat fosc que lluïa un fuet i unes botes de pell. Va recollir la capsa que feia de bressol i se’m va atansar. Somreia. Em va oferir la clau, però el nen se’l va quedar. En una altra escena, em trobava a les fosques al sofà de casa. Em vaig incorporar i vaig passar la clau per un pany amagat en una fenedura del televisor que, fins aleshores, mai no havia vist. En un moment, la llum va tornar amb intensitat creixent. La televisió també va agafar vida i un canal informà de la notícia d’un petó entre dos polítics. Un petó que em recordava el primer que vaig fer a aquella xicota. Era profund i molt humit, gairebé tant com ho estava, en aquell moment, el meu dit polze.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1605237832487
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Kim Jong-il i Lee Myung-bak en un dels anuncis de la campanya Unhate (2011) d’UNHATE Foundation / Benetton. Disseny de Fabrica / 72andSunny

A veure si la "clau" de la creativitat serà la maria...  :wink2:

Ja ho va insinuar el Debu al sopar correcat. Jo no prenc drogues. Jo corro i per tant em drogo!

Endorfínic!!!

Vota Dolly Parton!

Somniava tenir pits i cantar en un grup country des del dia que la vaig veure a la televisió. Això devia ser pels volts del 2005 perquè recordo amb claredat que tenia set anys. Tampoc no he oblidat que, quan vaig escoltar la cançó, vaig deixar de banda uns cotxes de joguina que m’havien regalat, pels quals mai no havia sentit gaire interès, i em vaig posar a fer salts i a taral·lejar la tornada d’aquella cançó. La Maria de seguida es va adonar i em va dir:

—Ha, ha! Què fas Jordi? Ballar és de nenes!

—I tu què en saps? —vaig respondre-li amb la intenció de fer-li creure que jugar com ho feia a destrossar cotxes era més aviat un joc de nens.

Semblava una provocació però, de fet, la Maria i jo ens aveníem molt. Jugàvem des de petits perquè érem veïns i teníem la mateixa edat. La Maria era, en certa manera, estranya i diferent a altres nenes. Sempre es treia les sabates per jugar i no li importava gaire embrutar-se. Tampoc no dubtava quan se t’apropava per agafar-te pels braços i començar una lluita que sovint jo perdia.

Va ser aquell dia i en aquella tendra edat que vaig corroborar que el meu cos era una disfressa del què, d’una manera o altra, havia de buscar la cremallera. No la vaig saber trobar fins ben entrada l’adolescència, en un dia de passeig. Durant tots aquells anys, sense treva, havia executat a diari una gran actuació que els amics, professors i família havien aplaudit. A les nits, la meva ment s’ennuvolava per resoldre el conflicte i, d’esgotament, m’adormia confiant en l’endemà. Recordo bé el passeig. Era un divendres per la tarda, i la Maria i jo, que tot just havíem començat segon de batxillerat, tornàvem de l’institut en direcció cap al barri. Em va proposar de desviar-nos i passar pel parc. Gairebé no havíem enraonat quan es va aturar i em va dir que feia temps que s’havia adonat que per dins es sentia noi. La Maria havia trigat anys a apercebre que, fins aleshores, tothom l’havia obligat a escriure amb la mà dreta i que es sentia presoner en un cos que, com el meu, clamava canvis. Entre sanglots va afegir que no acabava d’entendre què li passava. Amb delicadesa li vaig pessigar la galta. S’eixugà les llàgrimes i em va mirar. Vaig somriure i li vaig dir que no només l’entenia sinó que m’havia donat forces per decidir-me, jo també, a donar el pas.

En el segon trimestre ja érem parella. Amb una disfressa de dia a ulls de tothom i amb els papers d’actor i actriu intercanviats quan les finestres tancades no deixaven passar el brunzit del carrer. Els dissabtes pel matí quedàvem a casa meva per repassar apunts aprofitant que els meus pares feien la compra. Aquell estiu ja seríem majors d’edat i vam prendre una decisió:

—Estàs nerviós? —vaig preguntar a la Maria mentre em gronxava a una butaca de vímet. Havia aconseguit, com si fos un joc, parlar-li en masculí quan érem a soles i en femení quan hi havia gent al voltant.

—Gens —va dir amb rotunditat però amb una mirada de melanconia pel passat que sabia que deixaríem enrere.

—Ja has escollit el nom?

—Sí. Jordi —va respondre la Maria—. I tu?

—Endevina-ho! Em demanaràs drets d’autor!

Vam sentir com els meus pares tornaven. Primer va ser el crit de «ja hem arribat», i després els sorolls familiars a la cuina de les bosses de plàstic i de les ampolles que dringaven. Era el moment per dir-los el nostre propòsit. Un trànsit que comportava un procés d’hormonació i una nova identitat. Vaig mirar els ulls de la Maria i ens vam agafar de la mà abans de sortir de l’habitació. Per fi podria ser una cantant country. Vaig preparar-me per obrir la porta.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1605307993520
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Préstecs: ‘Somniava tenir pits i cantar en un grup country’ de Susana Camps Perarnau (inèdit) i ‘Vaig preparar-me per obrir la porta’ (‘Me preparé para abrir la puerta’) de Javier Marías (‘Corazón tan blanco’).
Imatge: Chloë Sevigny i Hilary Swank en un fotograma de ‘Boys don't cry’ de Kimberly Peirce (1999).

Les trobades casuals promouen relats. Quan la Rosae em va dir que trobava a faltar els meus relats li vaig proposar que em donés dues paraules per crear una història. Va escollir 'constància' i 'esforç' i ha sortit això. Espero que t’agradi, Rosa i satisfet de tornar a escriure una mica de narrativa meva d’estar per casa.


S’apropa un gran dia, Martín

Pel capdavall devia fer uns setanta anys que ningú no li deia Martín però això no importava gaire als vianants atrafegats que passaven per l’avinguda amunt i avall. La Rosa tenia assumit de feia temps que aquests no eren afers d’interès pels que sortien del metro, entraven a botigues o reien als bars. Es preguntava en quin any es va establir que els professors cridessin els alumnes pels seus cognoms. Sens dubte va ser a l’institut, pel pas de batxillerat, quan es deixava l’escola de tota la vida i es traspassava el llindar de l’adolescència. En el seu cas va suposar que, de manera afegida, tothom la comencés a cridar per un nom de noi. Encara li ressonaven les paraules de la Guiu, Martín t’agrada el Martín de segon? Tot plegat, ridícul. Estava segura que va ser al deixar l’institut quan de nou va recuperar el seu nom però ara, pels pocs que es fixaven en ella, en aquella dona que romania asseguda hores en un banc amb una baralla de cartes a la mà, era simplement aquella dona que romania asseguda hores en un banc amb una baralla de cartes a la mà. Sense nom ni cognom.

Amb certa freqüència algú s’asseia al banc de la Rosa. Sovint eren parelles joves que no advertien la seva presència o jubilats que, pels vicis de la ciutat, no la convidaven a participar en les seves converses. La Rosa observava i jugava amb les seves cartes, passant-les amb gràcia d’una mà a l’altra. De vegades algú aturava la conversa i la mirava. Ella sense dir res, aixecava una cella i abaixava el cap mentre la seva mirada, que es dirigia a les cartes, convidava a l’intriga de la seva baralla. En uns segons, enmig d’aquell carrer sorollós, tot tornava al principi i la Rosa passava de nou al seu món interior. Un vespre d’estiu, un noi jove carregat de bosses i que havia voltat tota la tarda va decidir fer un respir al banc de la Rosa. No va trigar gaire a adonar-se que compartia el banc amb una dona particular. Mancat de vergonya, la va observar amb deteniment i li va preguntar:
—I aquestes cartes?
—Coneixes les virtuts cardinals? —va dir la Rosa inclinant el cap i aixecant una cella.
—Ni idea.
La Rosa va barrejar les seves cartes i li va demanar al noi que digués prou. Així que el noi li ho va dir la Rosa va girar la darrera carta que quedava dalt de tot, la prudència.
—Amb la propera persona que et vegis et recomano que vagis amb cura del què dius i de com ho dius —va dir la Rosa.
—Però què dius, tu? Què coi és això? —va dir el noi mentre apartava la carta amb la mà.
—És un consell. Probablement oportú. Sóc gran, fes-me cas.
—He quedat amb la xicota. D’aquí a mitja hora.
—Vaja, vaja... Les cartes són intel·ligents —va sentenciar la Rosa.
El gest del noi mostrava la seva incomoditat. Van passar uns segons i finalment va dir:
—Ho fas sovint això? Et creus que així ajudes la gent?
La Rosa se’l va mirar. Creia amb fermesa que la gent que s’asseu i et mira, busca respostes.
—Com et dius?
—Martín —va respondre el noi.
—Oh, caram què interessant! De nom o de cognom?
—Doncs de nom, de què ha de ser. I tu?
—Rosa —va dir pronunciant el nom amb lentitud i marcant les dues síl·labes—. El meu nom és Rosa.

El vincle ja estava creat. Les cartes mai no fallaven i la Rosa tenia encara uns minuts per saber més del noi i de la seva xicota per poder aconsellar-lo. Desitjava fer-ho amb tota la humanitat. Amb constància i esforç ho aconseguiria.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1608028525100
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Jessica Tandy en un fotograma de ‘Cocoon: The Return’ de Daniel Petrie (1988).

Udols

Els camins
de la teva vida opaca
allotgen a banda i banda
bardisses on dormen
altres mans que,
a palpentes, volen
penetrar-te de nou.

Noms emboirats
que repiquen amb destresa
en un present que s’enfila
en el passat.
Incerteses i turments.
I endins, el meu llop
clama perquè la lluna
estigui en venda.

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Safecreative 1608078563169

Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.
Imatge: Valentina Malyavina i Valentin Zubkov en un fotograma de ‘Ivànovo detstvo / Иваново детство’ (La infància d’Ivan) (1962) d’Andrei Tarkovski.

Bona narració sorgida d'una juguesca amb la  rosae 

Ja has pogut comprar la lluna? En breu serà plena i podràs udolar-la amb ganes  :smile:

Merci per llegir i opinar!

Bé, la gràcia és que no estigui en venda. 

Explicaré una mica el poema perquè no sé si es veu que el llop simbolitza els genitals masculins i la lluna els femenins. Volia aprofundir en la sensació que tenen molts homes sobre els fantasmes del passat de les dones que estimen. S'arriba a aquell punt que es vol i malgrat tot, es pensa en quants homes deuen haver hagut abans (noms emboirats) que un o si encara pensen en ells (opacitat). L'excessiva gelosia (udols) provoca voler obtenir una mena de control (aquí es simbolitza per voler que l'element desitjat estigui en venda i per tant passi en propietat d'un) del present i futur de la dona i sentenciar el seu passat.

Explicaré una mica el poema perquè no sé si es veu que el llop simbolitza els genitals masculins i la lluna els femenins.

llegeixo ràpid i sense donar-hi voltes al que vols expressar  i jo no ho veia , però era poètic igual  :love:


Salut!
Jordi